Ja fa uns anys que treballo en un bar. En aquest tipus de negocis hi coneixes a gent de tots colors. Alguns hi venen a beure, d’altres a xerrar, d’altres a relacionar-se amb amics i hi ha qui et ve a explicar la seva vida. Com a bon professional que sóc, no em queda més que servir-los amb el millor dels meus somriures. Però de tota la gent que he conegut em quedo amb el senyor que sempre s’asseu a la mateixa taula, la 13.
No és que li tingui molta simpatia, però és tot un personatge. Diria que és la persona més meticulosa que he vist mai. Segurament que més d’un, heu tancat els ulls i heu pensat en una persona del vostre entorn que és així. La seva vida és la perfecció de la cobertura dels horaris. En un principi, no m’havia fixat en els seus horaris però quan entres en rutines observes que és tot un personatge.
A les 13.11 puntualment entra per la porta. Com que ara ja ens coneixem, m’aixeca el dit i m’indica un cafè. Amb la mirada en fem prou. S’asseu a la taula i llegeix el diari. No ens diem res, em deixa els diners del cafè sobre la taula fins a les 13.41. En aquell moment, aixeca i s’en va sense dir res. El més fort del cas, va ser un dia que hi havia una senyora asseguda a la seva taula, la número 13, aquell dia semblava que embogia per uns moments. Lluny d’això, es va asseure a la mateixa taula i va seguir amb el seu ritual. La senyora s’ho va mirar perplex i es va canviar de taula.
Alguns dies me’l miro i penso, aquest senyor ha d’anar cada dia a la mateixa hora al WC, es desperta, esmorza, dina i sopa a la mateixa hora. Deu tenir una fulla de càlcul interior que el porta a fer totes les coses meticulosament. Pateixo amb el dia que el preu del cafè pugi, perquè no sabré com explicar-li.
Parlant amb un client del bar, em va explicar que l’home de la taula 13 sempre feia el mateix. Era el seu veí. Em va confessar que mai hi havia intercanviat cap paraula, un moviment de cap per saludar-se i poca cosa més. Vivint al seu costat sabia que cada dia sortia i tornava a la mateixa hora com si fos un rellotge. Cada tarda a les 17.14 sortia per la porta per anar a córrer, tardava exactament 55 minuts. Ni més ni menys. Llavors, descansava 5 minuts per deixar córrer la suor, obria la dutxa i durant 11 minuts s’escoltava com l’aigua anava caient. Al final, s’eixugava meticulosament totes les parts del seu cos.
Aquest veí, imaginava que tenia el pis totalment en ordre. De ben segur, que es planxava la roba interior i tot, em deia en to de broma. El que sí puc afirmar, és que tot i viure sol sempre anava ben vestit, ben planxat i sense cap mena d’arruga, tot un personatge. Ara ja li havia posat cara del tot i sabia com era l’home de la taula 13. Casualitats de la vida, en vaig anar descobrint més coses.
Un dia quan vaig plegar de la feina i passejava per la ciutat em vaig creuar amb ell. Vaig decidir que el podria seguir i així ho vaig fer. Va anar a comprar a la peixateria del barri. Com que també havia de comprar, vaig aprofitar. Al entrar no va saludar a ningú, senzillament va agafar el tiquet i quan era el seu torn va aixecar el braç. La peixatera li va preguntar si volia el mateix de sempre, ell va assentir amb el cap. Va observar què valia tot plegat i va pagar. Va marxar sense dir res, només amb un lleu moviment de cap, res més. Em vaig quedar de pasta de moniato.
L’home de la taula 13 repetia aquell ritual cada dilluns, dimecres i divendres com vaig poder comprovar al llarg d’aquella setmana. No sé perquè però em tenia ben encuriosit amb el que feia. Era la perfecció dels horaris. No només quan venia a prendre el cafè sinó que ho era les 24 hores del dia. Vaig seguir indagant en la seva vida, volia saber més d’aquell personatge.
Un altre dia parlant amb el seu veí, li vaig explicar el que m’havia passat a la peixateria. Ell no es va estranyar gens i encara em va donar un xic més d’informació. Cada dia a les 20.30 arribava a casa es feia el sopar. A les 21.00 posava el televisor per seguir les notícies del dia. A les 21.30 sopava amb tota la calma del món i a partir de les 22.00 es posava una sèrie. Tot això ho havia descobert perquè un dia es va quedar en silenci i la curiositat el va embriagar per saber més. A les 23.00 com un rellotge suïs, anava al llit fins l’endemà a les 07.15 que es llevava per anar a treballar. Anava al WC a fer les primeres necessitats, es dutxava de nou i marxava cap a la seva feina.
Cordills! Vaig pensar en el meu interior. Aquest home era ben precís. Tot i això el veí em va deixar amb un interrogant. Cada nit a les 00.29 obre el llum un moment i a les 05.29 de la matinada torna a fer el mateix. M’hi he trobat un parell de nits que no sé perquè es desvetlla a aquella hora i fa alguna cosa. Al bany no hi va pas, però alguna cosa deu fer. La curiositat el corrompia per dins. I a mi…ni us ho explico.
A les 13.11 puntualment va tornar a entrar l’home per la porta. Ens vam saludar amb la mirada i vaig preparar el cafè. Aquell dia vaig estar temptat per saber de la seva vida, estava motivat per donar-li conversa i com a mínim intentar descobrir el seu nom o quelcom, però quan vaig ser al seu davant em vaig veure incapaç de dir-li res de res. M’imposava moltíssim així que vaig decidir deixar-ho estar i no voler saber res més de la seva vida. Si n’havia de conèixer algun detall més, el temps diria.
Amb el pas dels dies, gairebé havia oblidat l’home de la taula 13. Un bon dia vaig fer un descobriment que em va deixar ben encuriosit. Us explico. Per motius que no venen al cas, vaig patir insomni durant unes setmanes, res que no es pugui arreglar amb una visita al metge i unes pastilles que ajudin a dormir. Però fins que no vaig fer el pas, vaig estar unes quantes nits en vetlla. En una d’aquestes, no sabia pas què fer i em vaig refugiar a les xarxes socials.
Ja feia gairebé una hora que voltava al llit i vaig pensar en entrar a Instagram. Portava una estona quan em deia que ja no tenia més posts per poder veure així que em vaig aventurar a les recomanacions de followers que podia fer. Seguia sense poder dormir, així que visitava perfils i perfils, els que m’interessava els seguia. Així vaig passar un parell de nits.
A la tercera nit i amb uns ulls com taronges, vaig obrir de nou l’aplicació i com no vaig acabar visitant diferents perfils. En una d’aquestes visites em va encuriosir veure una fotografia del lloc on treballava. La vaig mirar i la meva sorpresa va ser que aquella taula la coneixia i la roba que portava l’home que s’hi veia també. No m’ho podia acabar de creure, l’home de la taula 13 havia penjat una foto prenent un cafè i per més fort que sembli tenia Instagram. Semblava increïble. Confesso que aquella nit no vaig aclucar ull fins a les 6. El meu estat era tal que em vaig passar una llarga estona visitant el seu perfil. Era tant exacte com un rellotge suïs, sempre penjava els posts a la mateixa hora.
La quarta nit en vetlla encara em va deixar més despert que l’anterior. La nit anterior no vaig adonar-me d’un detall molt important. Vaig seguir investigant el seu perfil, com que tenia el perfil obert, podia tafanejar les seves fotografies i mirar un patró. L’únic denominador comú era l’hora que penjava les fotos. La meva sorpresa va arribar a les 00.29, en aquell moment acabava de penjar-ne una de nova. En aquell moment vaig lligar caps, era l’hora que el veí m’havia dit que obria el llum durant un moment i ho feia per penjar un nou post.
Quan vaig entrar per comprovar quina era la nova fotografia vaig quedar totalment astorat. S’hi veia l’home de la taula 13 amb una posició molt suggerent. No m’ho podia acabar de creure. Aquell home tant meticulós, penjava fotografies pujades de to a les xarxes socials. Ara mateix m’agradaria tenir el seu veí allí davant per explicar-li. Vaig seguir una estona mirant i el post seguia actiu. Finalment em vaig adormir, feia masses nits que no aclucava l’ull.
L’endemà al matí em vaig despertar, eren les 07.05. El primer acte reflex que vaig tenir va ser el d’entrar a Instagram per veure si la fotografia encara existia o no. Perplex de mi, ja no hi era. En aquell moment em vaig fer un munt de preguntes, totes sense resposta. Vaig arribar a plantejar-me si tot plegat era un somni, però no, recordo estar despert i veure la foto amb els meus propis ulls. Havia de seguir investigant.
La cinquena nit era la definitiva. Em vaig prendre un cafè per poder estar tota la nit en vetlla. A les 00.20 vaig entrar al seu perfil i no hi havia cap novetat. El post de la nit anterior seguia desaparegut. Vaig mirar el rellotge per quan marqués les 00.29. Aquells minuts s’em van fer eterns. Finalment, com un rellotge, va arribar una nova foto amb molt poca roba. No ho havia somiat, era totalment real. Sense poder desempallegar-me d’aquella imatge vaig anar consultant periòdicament la seva pàgina per si el post acabava desapareixent. Les busques del rellotge avançaven molt lentament. El temps semblava més lent de l’habitual. Aixecava el cap i veia les 02.00, les 03.00, les 04.00, els ulls s’em tancaven però els tornava a obrir. Les 05.00 i el post encara seguia allí.
Em vaig despertar de cop i vaig pensar que en breu serien les 05.29. Més que en breu, va ser tota una eternitat, però m’havia de quedar despert. A les 05.28 vaig consultar el perfil, la foto seguia allí mateix, però al cap d’un moment va desaparèixer com per art de màgia. No podia ser, eliminava el post cada nit. Lluny de poder-me adormir, vaig passar la cinquena nit en vetlla.
Durant les posteriors nits vaig fer el mateix. A les 00.25 entrava al seu perfil i no hi havia foto, al cap d’uns moments arribava una nova entrega. A les 00.29 la penjava i a les 05.29 l’eliminava. No és que la fotografia en si em cridés l’atenció sinó que em preguntava per què penjava aquelles fotos. Crec que mai en sabré la resposta perquè en el cap d’una persona tan meticulosa mai saps què hi passa per dins, ni en el meu, no sé perquè fa vàries nits no puc dormir.
Els dies posteriors a la meva troballa seguia servint el cafè com sempre a l’home de la taula 13. Més d’un dia em vaig veure temptat a preguntar-li el perquè de les seves actuacions nocturnes, però lluny d’això, vaig pensar en respectar el seu petit secret i servir-lo com qui res. El problema va ser quan va venir el seu veí i em va començar a parlar d’ell. No sé si va ser una bona idea o no, però vaig preferir no explicar-li res del que feia cada nit a les 00.29 i a les 05.29, aquest era un secret compartit entre l’home de la taula 13 i un servidor. Ara vosaltres ja en sabeu la història, a algú li havia d’explicar. Des que he escrit aquesta història ja dormo amb total tranquil·litat.
