L'home de la taula 13

Ja fa uns anys que treballo en un bar. En aquest tipus de negocis hi coneixes a gent de tots colors. Alguns hi venen a beure, d’altres a xerrar, d’altres a relacionar-se amb amics i hi ha qui et ve a explicar la seva vida. Com a bon professional que sóc, no em queda més que servir-los amb el millor dels meus somriures. Però de tota la gent que he conegut em quedo amb el senyor que sempre s’asseu a la mateixa taula, la 13.

No és que li tingui molta simpatia, però és tot un personatge. Diria que és la persona més meticulosa que he vist mai. Segurament que més d’un, heu tancat els ulls i heu pensat en una persona del vostre entorn que és així. La seva vida és la perfecció de la cobertura dels horaris. En un principi, no m’havia fixat en els seus horaris però quan entres en rutines observes que és tot un personatge.

A les 13.11 puntualment entra per la porta. Com que ara ja ens coneixem, m’aixeca el dit i m’indica un cafè. Amb la mirada en fem prou. S’asseu a la taula i llegeix el diari. No ens diem res, em deixa els diners del cafè sobre la taula fins a les 13.41. En aquell moment, aixeca i s’en va sense dir res. El més fort del cas, va ser un dia que hi havia una senyora asseguda a la seva taula, la número 13, aquell dia semblava que embogia per uns moments. Lluny d’això, es va asseure a la mateixa taula i va seguir amb el seu ritual. La senyora s’ho va mirar perplex i es va canviar de taula.

Alguns dies me’l miro i penso, aquest senyor ha d’anar cada dia a la mateixa hora al WC, es desperta, esmorza, dina i sopa a la mateixa hora. Deu tenir una fulla de càlcul interior que el porta a fer totes les coses meticulosament. Pateixo amb el dia que el preu del cafè pugi, perquè no sabré com explicar-li. 

Parlant amb un client del bar, em va explicar que l’home de la taula 13 sempre feia el mateix. Era el seu veí. Em va confessar que mai hi havia intercanviat cap paraula, un moviment de cap per saludar-se i poca cosa més. Vivint al seu costat sabia que cada dia sortia i tornava a la mateixa hora com si fos un rellotge. Cada tarda a les 17.14 sortia per la porta per anar a córrer, tardava exactament 55 minuts. Ni més ni menys. Llavors, descansava 5 minuts per deixar córrer la suor, obria la dutxa i durant 11 minuts s’escoltava com l’aigua anava caient. Al final, s’eixugava meticulosament totes les parts del seu cos.

Aquest veí, imaginava que tenia el pis totalment en ordre. De ben segur, que es planxava la roba interior i tot, em deia en to de broma. El que sí puc afirmar, és que tot i viure sol sempre anava ben vestit, ben planxat i sense cap mena d’arruga, tot un personatge. Ara ja li havia posat cara del tot i sabia com era l’home de la taula 13. Casualitats de la vida, en vaig anar descobrint més coses.

Un dia quan vaig plegar de la feina i passejava per la ciutat em vaig creuar amb ell. Vaig decidir que el podria seguir i així ho vaig fer. Va anar a comprar a la peixateria del barri. Com que també havia de comprar, vaig aprofitar. Al entrar no va saludar a ningú, senzillament va agafar el tiquet i quan era el seu torn va aixecar el braç. La peixatera li va preguntar si volia el mateix de sempre, ell va assentir amb el cap. Va observar què valia tot plegat i va pagar. Va marxar sense dir res, només amb un lleu moviment de cap, res més. Em vaig quedar de pasta de moniato. 

L’home de la taula 13 repetia aquell ritual cada dilluns, dimecres i divendres com vaig poder comprovar al llarg d’aquella setmana. No sé perquè però em tenia ben encuriosit amb el que feia. Era la perfecció dels horaris. No només quan venia a prendre el cafè sinó que ho era les 24 hores del dia. Vaig seguir indagant en la seva vida, volia saber més d’aquell personatge.

Un altre dia parlant amb el seu veí, li vaig explicar el que m’havia passat a la peixateria. Ell no es va estranyar gens i encara em va donar un xic més d’informació. Cada dia a les 20.30 arribava a casa es feia el sopar. A les 21.00 posava el televisor per seguir les notícies del dia. A les 21.30 sopava amb tota la calma del món i a partir de les 22.00 es posava una sèrie. Tot això ho havia descobert perquè un dia es va quedar en silenci i la curiositat el va embriagar per saber més. A les 23.00 com un rellotge suïs, anava al llit fins l’endemà a les 07.15 que es llevava per anar a treballar. Anava al WC a fer les primeres necessitats, es dutxava de nou i marxava cap a la seva feina.

Cordills! Vaig pensar en el meu interior. Aquest home era ben precís. Tot i això el veí em va deixar amb un interrogant. Cada nit a les 00.29 obre el llum un moment i a les 05.29 de la matinada torna a fer el mateix. M’hi he trobat un parell de nits que no sé perquè es desvetlla a aquella hora i fa alguna cosa. Al bany no hi va pas, però alguna cosa deu fer. La curiositat el corrompia per dins. I a mi…ni us ho explico.

A les 13.11 puntualment va tornar a entrar l’home per la porta. Ens vam saludar amb la mirada i vaig preparar el cafè. Aquell dia vaig estar temptat per saber de la seva vida, estava motivat per donar-li conversa i com a mínim intentar descobrir el seu nom o quelcom, però quan vaig ser al seu davant em vaig veure incapaç de dir-li res de res. M’imposava moltíssim així que vaig decidir deixar-ho estar i no voler saber res més de la seva vida. Si n’havia de conèixer algun detall més, el temps diria.

Amb el pas dels dies, gairebé havia oblidat l’home de la taula 13. Un bon dia vaig fer un descobriment que em va deixar ben encuriosit. Us explico. Per motius que no venen al cas, vaig patir insomni durant unes setmanes, res que no es pugui arreglar amb una visita al metge i unes pastilles que ajudin a dormir. Però fins que no vaig fer el pas, vaig estar unes quantes nits en vetlla. En una d’aquestes, no sabia pas què fer i em vaig refugiar a les xarxes socials. 

Ja feia gairebé una hora que voltava al llit i vaig pensar en entrar a Instagram. Portava una estona quan em deia que ja no tenia més posts per poder veure així que em vaig aventurar a les recomanacions de followers que podia fer. Seguia sense poder dormir, així que visitava perfils i perfils, els que m’interessava els seguia. Així vaig passar un parell de nits.

A la tercera nit i amb uns ulls com taronges, vaig obrir de nou l’aplicació i com no vaig acabar visitant diferents perfils. En una d’aquestes visites em va encuriosir veure una fotografia del lloc on treballava. La vaig mirar i la meva sorpresa va ser que aquella taula la coneixia i la roba que portava l’home que s’hi veia també. No m’ho podia acabar de creure, l’home de la taula 13 havia penjat una foto prenent un cafè i per  més fort que sembli tenia Instagram. Semblava increïble. Confesso que aquella nit no vaig aclucar ull fins a les 6. El meu estat era tal que em vaig passar una llarga estona visitant el seu perfil. Era tant exacte com un rellotge suïs, sempre penjava els posts a la mateixa hora.

La quarta nit en vetlla encara em va deixar més despert que l’anterior. La nit anterior no vaig adonar-me d’un detall molt important. Vaig seguir investigant el seu perfil, com que tenia el perfil obert, podia tafanejar les seves fotografies i mirar un patró. L’únic denominador comú era l’hora que penjava les fotos. La meva sorpresa va arribar a les 00.29, en aquell moment acabava de penjar-ne una de nova. En aquell moment vaig lligar caps, era l’hora que el veí m’havia dit que obria el llum durant un moment i ho feia per penjar un nou post. 

Quan vaig entrar per comprovar quina era la nova fotografia vaig quedar totalment astorat. S’hi veia l’home de la taula 13 amb una posició molt suggerent. No m’ho podia acabar de creure. Aquell home tant meticulós, penjava fotografies pujades de to a les xarxes socials. Ara mateix m’agradaria tenir el seu veí allí davant per explicar-li. Vaig seguir una estona mirant i el post seguia actiu. Finalment em vaig adormir, feia masses nits que no aclucava l’ull. 

L’endemà al matí em vaig despertar, eren les 07.05. El primer acte reflex que vaig tenir va ser el d’entrar a Instagram per veure si la fotografia encara existia o no. Perplex de mi, ja no hi era. En aquell moment em vaig fer un munt de preguntes, totes sense resposta. Vaig arribar a plantejar-me si tot plegat era un somni, però no, recordo estar despert i veure la foto amb els meus propis ulls. Havia de seguir investigant.

La cinquena nit era la definitiva. Em vaig prendre un cafè per poder estar tota la nit en vetlla. A les 00.20 vaig entrar al seu perfil i no hi havia cap novetat. El post de la nit anterior seguia desaparegut. Vaig mirar el rellotge per quan marqués les 00.29. Aquells minuts s’em van fer eterns. Finalment, com un rellotge, va arribar una nova foto amb molt poca roba. No ho havia somiat, era totalment real. Sense poder desempallegar-me d’aquella imatge vaig anar consultant periòdicament la seva pàgina per si el post acabava desapareixent. Les busques del rellotge avançaven molt lentament. El temps semblava més lent de l’habitual. Aixecava el cap i veia les 02.00, les 03.00, les 04.00, els ulls s’em tancaven però els tornava a obrir. Les 05.00 i el post encara seguia allí. 

Em vaig despertar de cop i vaig pensar que en breu serien les 05.29. Més que en breu, va ser tota una eternitat, però m’havia de quedar despert. A les 05.28 vaig consultar el perfil, la foto seguia allí mateix, però al cap d’un moment va desaparèixer com per art de màgia. No podia ser, eliminava el post cada nit. Lluny de poder-me adormir, vaig passar la cinquena nit en vetlla.

Durant les posteriors nits vaig fer el mateix. A les 00.25 entrava al seu perfil i no hi havia foto, al cap d’uns moments arribava una nova entrega. A les 00.29 la penjava i a les 05.29 l’eliminava. No és que la fotografia en si em cridés l’atenció sinó que em preguntava per què penjava aquelles fotos. Crec que mai en sabré la resposta perquè en el cap d’una persona tan meticulosa mai saps què hi passa per dins, ni en el meu, no sé perquè fa vàries nits no puc dormir.

Els dies posteriors a la meva troballa seguia servint el cafè com sempre a l’home de la taula 13. Més d’un dia em vaig veure temptat a preguntar-li el perquè de les seves actuacions nocturnes, però lluny d’això, vaig pensar en respectar el seu petit secret i servir-lo com qui res. El problema va ser quan va venir el seu veí i em va començar a parlar d’ell. No sé si va ser una bona idea o no, però vaig preferir no explicar-li res del que feia cada nit a les 00.29 i a les 05.29, aquest era un secret compartit entre l’home de la taula 13 i un servidor. Ara vosaltres ja en sabeu la història, a algú li havia d’explicar. Des que he escrit aquesta història ja dormo amb total tranquil·litat. 

Fins aviat Emili

El passat 14 de gener vaig presentar el meu tercer llibre “Emili Saguer (1865-1940) Jurista, home de negocis i president de la Diputació de Girona”. Casualitats de la vida, el segon el vaig presentar un 13 de gener del 2017, ara arriba un 14 de gener de 2020 o sigui que el proper el presentaré un 15 de gener, tot i que no en sé l’any.

Aquest ha estat el llibre que més temps m’ha comportat. Xerrant un dia amb algú, fèiem càlculs dels dies que hi porto treballant. Un 7 de febrer de 2017 vaig defensar la tesi doctoral del notari gironí, unes setmanes després s’acceptava la proposta per part de la Diputació de publicar la tesi. Fins a la presentació, pràcticament han passat 1000 dies, ràpid es diu però amb molta feina al darrera.

Tot i això, aquests 1000 dies no són l’essència de tota la investigació. El projecte que s’ha convertit en llibre es va iniciar al 2006. En aquella època estava iniciant els meus estudis post doctorals. En una classe amb la professora Rosa Congost ens va comentar els noms de personatges que havien passat inadvertits pels historiadors però que es mereixien un estudi a fons. Un d’aquells noms que vaig escoltar era el d’Emili Saguer i Olivet, notari de Girona. 

Des d’aquell moment, vaig començar a fer una primera aproximació al personatge i d’aquell treball en va sorgir la tesina presentada al 2007. Després d’un període de temps, em vaig inscriure per iniciar els tràmits per presentar la tesi doctoral. Possiblement, durant 2-3 anys vaig ampliar tota la informació que en tenia i cap al 2011 em vaig inscriure amb la supervisió d’Àngel Duarte. En tot aquest període, havia de compaginar la meva feina amb la investigació de la vida del notari, fet que ha comportat que el treball s’allargués en el temps.

Finalment, durant l’estiu del 2016 vaig acabar la redacció definitiva de la tesi. En l’actualitat, se solen presentar tesis que ocupin unes 300 com a molt 400 pàgines, era tan àmplia la investigació que el text definitiu es va convertir en 626 pàgines. Ràpid es diu, però mirat ara des de la distància, un treball descomunal. Quin era el problema? Bàsicament, que anava trobant informació d’interès i s’anaven obrint portes i més portes i calia prendre la decisió de tancar-les totes per arribar al text definitiu. 

Si hagués volgut, a dia d’avui encara estaria tractant temes perquè és un personatge que obre molts temes. De fet, si ens fixem en el període que ocupa podríem dir que s’inicia al 1890 aproximadament fins al 1940. Històricament, aquest és un període molt complex on només políticament hi trobem un munt d’esdeveniments. Per exemple, em podria només haver centrat en el període de la creació del Centre Catalanista de Gerona y sa comarca. Però lluny d’això, vaig preferir centrar-me en la vida del personatge i tractar temes que el van afectar durant la seva vida. Per aquest motiu, la biografia descuida temes (que pels crítics poden ser cabdals), en sóc conscient, però ens dóna una imatge del notari des dels diferents punts de vista ja sigui com a jurista, com a polític o com a home de negocis. 

Aquest últim punt, no vol dir que aquesta en sigui la biografia definitiva, no pas. El que fa és obrir la porta perquè d’altres investigadors agafin alguns dels temes i en puguin fer el seu propi estudi. El cas més simple, seria estudiar els seus protocols notarials. En el meu estudi en detallo alguns dels moviments fins al 1913 ja que la  legalitat permetia consultar-ne els fons només 100 anys enrere. Al 2020, ja es permetria fer un estudi des del 1891 fins al 1920. 

Si voleu consultar la tesi ho podeu fer a través de la xarxa:

https://www.tdx.cat/handle/10803/665264

A l’abril del 2017 la Diputació de Girona acceptava la proposta de publicar el llibre sobre el notari Emili Saguer. La primera de les tasques era reconvertir tota la investigació de 626 pàgines en un text molt més apte per ser convertit en llibre. A partir d’aquí, vaig haver de rellegir tot el text per treure’n les parts que no fossin tan importants. Si originàriament la tesi partia d’un estudi d’uns 13 capítols, al final n’acaben essent 7. Important era, conservar tota la part que havia treballat sobre la seva tasca com a president de la Diputació de Girona entre 1930 i 1931 que era un dels principals eixos.

Tot i això, els principals canvis no s’havien de centrar en reduir el text sinó que s’havia de reconvertir-lo tot plegat per fer-lo menys acadèmic i més proper al lector. O sigui, que vaig haver d’escriure de nou algunes parts per aconseguir-ne un text més homogeni aprofitant que havia escurçat alguns capítols o bé n’havia unit algunes parts. El resultat final no s’hauria aconseguit sense l’ajuda d’en Dani Vivern i la Mireia Costa-Pau que em van ajudar a teixir un text definitiu que va arribar durant el 2019. Tot plegat es tancava amb el pròleg que m’escrivia Quim Nadal.

El tram final per la publicació va ser amb el disseny de la portada, maquetació i l’edició. Haig de dir que pel fet que el llibre es publiqui dins la col·lecció Francesc Eiximenis ja és tot un honor, però veient el resultat final amb els canvis que s’han fet en l’edició definitiva del llibre encara n’estic més content ja que el llibre ofereix una imatge que a mi m’agrada molt. Vosaltres direu si us agrada o no.

Finalment, arriba el 14 de gener de 2020. A les 19.30 a la Casa de Cultura és el moment de la presentació. Es clou tot un procés que per mi m’ha ocupat moltes hores lliures de la meva vida, però que em satisfà molt. La premsa ja en va parlant els dies anteriors. Per exemple, el Diari de Girona publica un article sobre la presentació: 

https://www.diaridegirona.cat/cultura/2020/01/12/diputacio-girona-edita-llibre-sobre/1023250.html

o bé el Punt en fa una altra notícia interessant

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1723728-aigua-dret-i-pais.html

o bé Ràdio Tordera amb una entrevista

http://radiotordera.cat/radio/?p=78212

Durant la presentació hi van assistir d’altres mitjans de comunicació com seria Televisió de Girona que em van entrevistar. Es pot consultar el reportatge a través de Youtube.

Un altre cas seria el portal noticiasde.es 

https://www.noticiasde.es/catalunya/girona/presentaci-del-llibre-emili-saguer-i-olivet-la-biografia-dun-jurista-poltic-i-home-de-negocis-que-va-presidir-la-diputaci-de-girona-en-letapa-complexa-del-1930-al/

O bé el portal cultural sies.tv

https://www.sies.tv/emili-saguer-olivet-biografia-dun-jurista-politic-home-negocis-que-presidir-diputacio-girona-letapa-complexa-1930-1931.html

Ja per últim, hi incloc l’entrevista que em van fer a Ràdio Tordera un cop vaig haver presentat el llibre

http://radiotordera.cat/radio/?p=78292

Durant la presentació hi va intervenir Quim Nadal que a més és l’autor del pròleg. Va resultar molt interessant la seva intervenció (no perquè fos ma presentació), ja que va desgranar diferents aspectes de la ciutat de Girona durant el període en el qual se centra l’estudi, o sigui entre 1865-1940 així com va recordar que Emili Saguer era un gironinista, figura que cal preservar.

Seguidament va arribar el meu torn per explicar la relació que he mantingut amb Emili Saguer. Va cloure l’acte el diputat de Cultura Albert Piñeira que va fer un discurs al voltant del llibre, destacant els fets que ocupen la presidència de la Diputació de Girona i la satisfacció que té per l’ens polític el fet de col·laborar i publicar una biografia com la del notari de Girona. La satisfacció és meva per veure el text que n’ha resultat i el treball final que crec que és molt satisfactori.

Un cop finalitzat l'acte de presentació és un moment especial perquè l'autor té el seu minut de glòria, de fet en van ser uns quants. Veure com la gent et ve i et demana que li signis el llibre és un ritual que m'agrada i molt. Sempre que signo llibres, no m'agrada posar-hi a tothom la mateixa dedicatòria, sinó que pel que em transmet o m'explica en aquell moment en faig una o altra. I així va ser, vaig signar els exemplars de la família i d'amics que van venir a la presentació. Per cert, si llegeixes aquest post i no tens el llibre signat i ho vols, només has de dir-ho. Em pots enviar un mail a xaseal@gmail.com així com si tens algun dubte sobre la investigació.

Ja per acabar, m’agradaria adjuntar la meva intervenció que vaig fer durant la presentació del llibre perquè tots aquells qui no hi van poder assistir la puguin llegir. I de nou vull donar les gràcies a tothom qui ha posat un gra de sorra, més gran o més petit per fer possible la publicació del notari de Girona, Emili Saguer. Ara arriba el moment d’obrir una nova etapa i buscar noves metes.

PRESENTACIÓ EMILI SAGUER I OLIVET

Bona tarda, moltes gràcies Quim per les teves paraules. Primer de tot us voldria donar les gràcies per assistir a l’acte de presentació d’aquest nou volum de la Col·lecció Francesc Eiximenis “Emili Saguer i Olivet (1865-1940) Jurista, home de negocis i president de la Diputació de Girona”. 

Casualitats de la vida, ahir va fer 3 anys que vaig presentar el meu últim llibre. Va ser un 13 de gener de 2017 a Tordera, i com si fos un cop d’efecte de l’atzar em porten al 14 de gener de 2020 a presentar un nou llibre. Si hagués de fer una aposta, diria que el proper el presentaré el 15 de gener però no sé pas de quin any. 

Deixant de banda les casualitats de la vida ens trobem que quan Emili Saguer és escollit president de la Diputació de Girona va pronunciar un discurs en el qual va destacar els preceptes d’Ulpià que sempre intentarà aplicar durant la seva vida “Honeste vivere, alterum non laedere, suum cuique tribuere”, és a dir, “viu honestament, no perjudiquis els altres i dóna a cadascú el que és seu”. Aquest precepte m’ha quedat marcat i crec que avui donem a l’Emili Saguer la seva part del suum cuique tribuere que li pertoca amb la publicació de la seva biografia.  

El notari Saguer ja forma part de la meva vida. Només us posaré un exemple, des que la Diputació de Girona em va brindar l’oportunitat de publicar aquest llibre (als quals estic molt agraït) fins al dia d’avui pràcticament han passat 1000 dies, que ràpid es diu. De fet, tot plegat va començar a l’abril del 2017, poc després que aconseguís el títol de doctor, i després de treballar-hi tot aquest temps per fi arriba el dia de la seva presentació.

No us penseu que la meva relació amb l’Emili ve d’aquests 1000 dies sinó que hem d’anar un xic més enrere en el temps. Cap a l’any 2006, en una classe de doctorat, la professora Rosa Congost ens va parlar de varis personatges que presentaven una vida profunda però que ningú s’havia aventurat a escriure’n una biografia. Entre els noms que va citar, em va captivar el d’Emili Saguer. Vaig començar a investigar i vaig comprovar que no se sabia ni el dia de la seva mort. De fet, si entreu a google per posar un exemple i poseu els seus noms i cognoms ens diu que va néixer el 1865, fet cert, però que  mor al 1939, quan realment mor el 23 de febrer de 1940. 

A partir d’aquí, en vaig començar a teixir la tesina. En aquest primer estudi, ja vaig poder fer una aproximació a la seva vida, però lluny de quedar-me aturat, tenia clar que la tesi doctoral la dedicaria a la seva biografia. En aquesta part, m’hi ajuda el director de la tesi, Àngel Duarte. De fet, recordo algun moment quan ell em va dir que la tesi algun dia s’hauria de convertir en un llibre i tenia bona part de raó perquè avui veu a la llum. De fet, sempre he pensat que si et marques un objectiu a la vida acaba arribant, no importa el quan sinó aconseguir les teves metes.

Un dels grans problemes amb els quals m’he topat durant tota la investigació és saber dir prou. Suposo que molta gent s’hi troba. Vas obrint portes, portes i més portes i veus que no en pots tancar cap. De fet, la tesi al final va ocupar més de 600 pàgines, però si no hagués parat, avui encara l’estaria escrivint i potser ja en serien 1000. Els qui sou doctors, de ben segur sabeu del que us estic parlant.

Durant tots els anys d’investigació he tingut la sort de rebre el suport d’amics i familiars, sense els quals no hauria aconseguit el meu objectiu. Però també, he tingut la sort de conèixer moltes persones que treballen als diferents arxius i que m’han ajudat a tirar endavant per trobar documentació que ha estat vital. Al igual, que la família Saguer i en Lluís que m’han permès visitar el pis on va viure l’Emili durant gran part de la seva vida i poder fullejar un munt de documentació que ha resultat cabdal. De fet, encara es conserva la biblioteca de casa seva tal i com ell la va deixar o existeix un munt de documentació que espero que no es perdi amb el pas del temps i que estaria bé que es recopilés i es pogués consultar.

Molts de vosaltres us podeu preguntar, què té Emili Saguer que em portés a investigar-lo. De fet, ja us ho he avançat abans quan parlava del fet que no es coneixia el dia exacte de la seva mort. Alguns diuen 1939, d’altres 1941 i jo us dic 23 de febrer de 1940. Però aquest no és un motiu de pes perquè passa amb molts altres personatges. 

Un altre exemple que us podria donar, però que no és molt acadèmic, és que si consultes la wikipedia es diu d’ell “A l'Assemblea de Reus del 1893 va proposar la creació d'un estat català dins la monarquia espanyola”. Si realment llegeixes la proposició que va defensar durant l’Assemblea comproves que s’ha esbiaixat un xic el seu discurs i se li atorguen paraules que no són seves. 

Retornant al verdader motiu de pes és la seva vida, el període on viu i la voluntat de comprendre per què un notari comença fundant el Centre Catalanista a Girona al 1894 i al 1935 publica una revista que es diu “Cataluña Española”. A l ‘hora, que per mi ha resultat una nova manera de conèixer Girona i observar com es desenvolupen els diferents fets històrics durant tot aquest període.

Com sabreu, no sóc de Girona, sinó que visc a Tordera, tot i que sempre dic que sóc de la part de Girona de Tordera, perquè del riu per amunt ja s’hauria de considerar territori gironí. Bromes a part, el fet d’investigar la vida de l’Emili m’ha fet agafar més estima per aquesta ciutat i descobrir racons que segurament mai hauria visitat. Un dels indrets que vaig descobrir és la biblioteca del Casino de Girona on per uns moments semblava que em traslladava a la Girona d’inicis del segle XX. El mateix em va passar quan vaig estar al pis de l’Emili en ple centre del Barri Vell, amb un munt de llibres antics, documentació escrita per ell mateix al voltant d’aquells sostres alts tant típics dels pisos d’abans. Cito aquests dos exemples, però en podria posar molts més. Gràcies Emili per fer-me redescobrir Girona.

Retornant al per què em vaig decantar per estudiar la biografia d’Emili Saguer vaig observar que era un personatge multi disciplinar. Avui en dia, als estudis es demana que no només ens especialitzem en un camp sinó que toquem diferents disciplines. Fent un petit cop d’ull a la seva trajectòria ens trobem que l’Emili destaca per tres punts: en la seva vessant com a jurista, com a home de negocis i com a polític. Com sabreu, la meva formació és la d’historiador, però al aprofundir en la biografia m’ha permès entrar en camps que mai hauria pensat. He pogut indagar en el camp jurídic i he conegut de primera mà el que és el regionalisme jurídic o si realment existeix un dret civil gironí. En el camp dels negocis m’ha introduït en un món que desconeixia, el de les aigües i les seves propietats i com s’en podia fer un model de negoci desconegut fins al moment amb l’aprofitament de l’aigua. No sé si el podem considerar com un visionari en el camp dels negocis, però si una persona que es va moure i va crear tot un entremat que encara avui dia es pot veure a la Vall de Sant Daniel amb la que es coneix com a Fàbrica Saguer que resta abandonada. 

Al llarg de la seva vida, Emili Saguer va aconseguir ítems importants. El primer seria al 1888 quan es doctora a Madrid i defensa la tesi doctoral davant de personatges importants com Gurmezindo de Azcárate. El següent punt és al 1891 quan aconsegueix una plaça de notari a Girona representant el districte 10. Al 1894 es casa amb Dolors Canal i aquell mateix any participa de la fundació del Centre Catalanista de Gerona y sa comarca.

En aquest punt, em crida l’atenció el fet que alguns estudis parlin dels fundadors del centre i no es destaqui la presència del notari. La rellevància que tindrà fins al canvi de segle és notòria al capdavant del centre, ja que n’és el vicepresident al costat de Joaquim Botet i Sisó. En aquest primer catalanisme gironí pren rellevància quan és el tresorer de la Unió Catalanista al 1897, just abans de la gran eclosió del catalanisme arreu de Catalunya. 

Fins al 1909 es vincula clarament amb el catalanisme de la Unió Catalanista i dóna suport als gironins, cada vegada més des d’un segon pla, però quan finalment es disgrega el primer nucli del Centre Catalanista de Gerona, Saguer es quedarà en un segon pla i durant 20 anys viu allunyat de qualsevol vinculació política. Observant la seva trajectòria d’aquest període entre 1910 i 1930 ens podem pensar que s’allunya definitivament de la política, però l’atzar el posa de nou a primera línia amb l’arribada a la presidència de la Diputació de Girona.

N’ocuparà el càrrec durant un any, 1930-1931, enmig d’un període complicat en la transició cap a la Segona República. La meva sorpresa va ser que va ser designat membre de la Diputació de Girona per  la Cambra de la Mineria. Mirant el seu currículum, podríem pensar que el designés el Col·legi de Notaris, la Cambra de la Propietat o qualsevol altre estament, però finalment va ser la Minera. El fet de ser-ne el president, crec que va ser un fet clau per entendre el seu posicionament durant la Segona República i que el va portar a fundar la revista “Cataluña Española”.

Sense entrar amb grans detalls, ens trobem que durant l’any de mandat en una primera meitat entren en escena els grans temes del país, com la possibilitat de crear una regió catalana, l’enèsim intent de compilació del dret civil català o bé la depuració de les responsabilitats de la dictadura. Tot plegat, xoca amb una segona part de mandat a partir del novembre de 1930 quan comença a denunciar l’anterior govern de la Diputació de Girona i inicia una croada personal que no rebrà el suport de cap dels seus companys.

Una de les frases que més recordo del seu discurs de comiat és la cita d’un poema de Lope de Vega  “A mis soledades voy, de mis soledades vengo, porque para andar conmigo, me bastan mis pensamientos”. Ell se sentia sol políticament al final del mandat i el que més li cou és el posicionament i la lluita partidista que es viurà pel control de la Diputació entre els diferents partits polítics. Aquest fet, podria explicar en certa manera, per què el notari durant la Segona República es mostra un personatge ben diferent al dels inicis del catalanisme i s’allunya dels seus postulats. Adquirirà un nou posicionament i fins i tot funda una revista “Cataluña Española” en la qual demana que Girona s’annexioni directament a Espanya.

Podria estar durant molta més estona explicant-vos d’altres motius que em van captivar per estudiar la figura del notari Saguer, però tampoc us vull avorrir massa ni us vull donar masses detalls. Us convido a llegir aquest nou exemplar de la Col·lecció Francesc Eiximenis i que hi aneu trobant més ingredients a part dels que us he comentat. No només es tracta de redescobrir un personatge oblidat, sinó que ens porta a endinsar-nos a un període de la història de Girona on es viuen constants canvis.

No voldria cloure el meu parlament sense donar les gràcies a tots aquells qui d’una manera o una altra han format part d’aquest llibre. Primer de tot donar les gràcies a l’esforç que hi ha posat la Diputació de Girona, l’àrea de cultura i en especial als serveis de Comunicació Cultural per fer-ho possible.

És una tasca feixuga convertir una investigació de més de 600 pàgines amb un llibre de 250, no hauria estat possible sense l’ajuda d’en Dani Vivern i la Mireia Costa-Pau que m’han ajudat a desgranar tot un text. Tampoc puc obviar el pròleg, la bona predisposició i la col·laboració que m’ha brindat en Quim Nadal.

Molta gent m’ha ajudat durant tots aquests anys. No m’en voldria oblidar a cap, però en especial voldria donar les gràcies a en Narcís Castells per la seva ajuda, a l’Àngel Duarte per dirigir-me la tesi, a la família Saguer i en especial a en Lluís, als professors de la Universitat de Girona que en un moment o altre m’han ajudat, a en Jordi Barrera per les seves correccions, al personal dels arxius que he consultat i que m’han atès amablement sense deixar de banda als amics i a la meva família, sense vosaltres aquest llibre no hauria estat possible. Gràcies, gràcies i mil gràcies a tots.

Suum cuique tribuere

Diumenge al matí, obre la persiana i mira al carrer. Fa fred, però el sol serà el protagonista de la jornada. Els núvols blancs es combinen a la perfecció amb el cel blau, dia radiant d’hivern. Al carrer ja no hi sona la música del carnaval, ara és el moment de relaxar-se i rumiar una mica.

Però abans ha de pensar en esmorzar. Posa la televisió, es posa el xandall i baixa a comprar el pa. Sempre és una incògnita saber quanta estona hi estarà, tot depèn de qui trobi pel carrer i si li donen conversa. Per sort, avui ha anat prou ràpid i ja pot anar per feina. Té necessitat d’escriure.

“Suum cuique tribuere” sembla que serà el títol del seu proper text. De moment, n’ha començat a escriure les primeres línies. Quan s’hi posa fa tot un ritual. Li agrada escriure a la cuina, ja sigui a la taula o bé en una butaca que es va comprar aviat farà un any. Si és un dia que té festa o diumenge ho fa un cop ha acabat d'esmorzar. Es prepara un cafè amb llet, el cendrer i encén un cigar per acabar de relaxar-se. Ara ja pot començar.

Però aquesta no és la única manera que té d’escriure. A vegades, té dies que està molt inspirat però li manca el temps necessari per asseure’s davant de la pantalla. Engega l’ipad i escriu un parell de paràgrafs per seguir amb aquella història que té a mitges. Amb dos o tres dies aconsegueix anar sumant paràgrafs i donar forma al nou relat. Tot i això, quan avança més ràpid és davant de l’ordinador, ja que és molt més ràpid i còmode.

Té la sort que viu en un lloc tranquil. Els únics sorolls que escolta són el d’algun cotxe que passa, alguna conversa fortuïta o com avui que tocava la rua de carnaval. De fet, quan escriu aconsegueix endinsar-se dins del text. Les seves idees sorgeixen en algun moment i les reté al cap. En els següents dies, madura la idea fins que troba la inspiració per seure davant de la pantalla i deixar-ho anar.

No sé si ho saps, però t’hauria de parlar del que escriu habitualment. Ja fa uns 5 anys que va obrir un bloc de relats. N’havia obert prèviament un, on hi publicava diferents articles que apareixien en diferents mitjans digitals de caire polític i esportiu. No tothom té la facilitat per escriure, però ell sap que la té, tot i que s’ha d’anar treballant dia a dia. Les coses no s’aconsegueixen mirant per la finestra el dia que fa.

La màxima que té sempre no és escriure molts relats i publicar-los, sinó que creu que és millor escriure poc i bé. De ben segur que podria escriure un relat cada setmana, però al final les històries s’assemblarien massa. Cal trobar l’originalitat i saber donar la clau de volta a les seves històries.

El llenguatge és un element cabdal. Els seus relats són eròtics, per això creu que les paraules s’han de cuidar molt, inclús més que el propi tema de fons. Intenta no utilitzar mots malsonants, ans tot el contrari, sempre han de ser paraules que facin imaginar lliurement la situació que està descrivint. En podríem dir que intenta escriure amb elegància.

Escriure erotisme no és gens senzill, bàsicament perquè el sexe al 2018 encara és un tema tabú per una part de la societat.  Quanta gent no ho llegeix per la temàtica de fons quan el que verdaderament importa és si està ben escrit o no, o si t’enganxa o no? Hi ha a qui li agraden els relats més curts, d’altres que els volen més llargs, d’altres que els llegeixen i no ho confessen mai perquè llegir relats d’aquestes característiques consideren que és pecat, però no deixa de ser un tipus més de literatura.

La vida són etapes i com bé deia Ulpià “Suum cuique tribuere” (a cadascú el que li pertoca). Per aquest motiu és el moment que ell creu que ha de deixar de banda els relats i fer el salt a allò que sempre ha volgut fer, escriure una novel·la. Fer-ho no és gens senzill, però heus aquí el gran repte.

Escriure relats ha estat un bon aprenentatge perquè ha vist com la seva escriptura anava millorant. Ara escriu tot allò que ha concebut la seva ment, ho plasma sobre el paper a estones mortes o tot d’una tirada i finalment deixa reposar uns dies el text. Uns arranjaments i ho publica al bloc.

Una novel·la és molt més complexe, causa respecte. Ara té el temps que no tenia un temps enrere. Fa cosa d’un any que es va doctorar i va defensar la tesi doctoral. Quan va acabar, sabia que necessitava un temps de desconnexió. Però ha arribat el moment de posar fil a l’agulla al seu gran projecte.

Sembla que per avui ha parat d’escriure. El cigar ha arribat a la seva fi, ja no li queda ni una gota de cafè amb llet i se li denota que la seva activitat ha estat frenètica en aquesta última hora. Amb la ment un xic cansada, decideix aplicar-se allò del “Suum cuique tribuere”, toca esbargir la boira i fer uns quilòmetres amb la seva bicicleta. Qui sap si en sorgirà una nova idea, un nou relat o…